ORIGEN DE L'ESQUI.
Les primeres referències històriques
de què disposem es remunten cap a l'any 2500 a.C. Una és un gravat en
pedra de feldspat que va ser descobert a l'illa de Rodódy (Noruega) en
el qual apareix la figura d'un caçador amb esquís, d'aquella mateixa
època ha estat descobert una representació de caçador entre rens a
Rússia.
Tres mil·lennis després apareix el primer testimoni escrit de l'Historiador Bizantí Procopius , qui cap a l'any 500 d.C.,relata una carrera sobre la neu en un poble allunyat del nord. A la Xina es troben documents que esmenten als pobles nòrdics, que caçaven portant "cavalls de fusta" als peus.
Tres mil·lennis després apareix el primer testimoni escrit de l'Historiador Bizantí Procopius , qui cap a l'any 500 d.C.,relata una carrera sobre la neu en un poble allunyat del nord. A la Xina es troben documents que esmenten als pobles nòrdics, que caçaven portant "cavalls de fusta" als peus.
L'ús de material "especial",
per desplaçar-se, caçar, lluitar o comerciar, en zones nevades és una
constant en la història dels llocs en tals condicions, (on les
cavalleries no podien resoldre el problema) Existen importants
col·leccions de material, com les de l' Holmenkollen Ski Museum o el
Nozawa Ski Museum , que demostren com els esquís mesuraven entre 0,80 i
els 3,50 m . - materials que pesi obeir a factures pràctiques tot just
evolucionen fins i tot avançats el segle XX.
L'esquí contemporani neix amb
el noruec Sadre Norhein que cap a 1850 cregui la tècnica telemark ,
passant de ser un mitjà de subsistència a constituir una activitat
esportiv. (...) Font del text: http://www.xtec.cat/~mmusson3/esportshivern.htm
Aquests
artesans, elaboraven els seus productes a mà, amb poques eines i amb
materials naturals, i posseïen el seu propi taller artesanal on es feia
tot el procés de producció al costat de l’habitatge, i ells mateixos
venien els seus productes al públic. Aquesta va ser la causa que la
moneda tornés a utilitzar-se, ja que facilitava els intercanvis.
Els
tallers artesanals es transmetien de pares a fills, i els artesans
d’una mateixa especialitat solien concentrar-se en un mateix carrer o al
mateix barri. Era habitual que els artesans que es dedicaven a una
mateixa professió visquessin al mateix carrer, que acabava prenent el
nom de l’ofici: carrer dels tintorers, ribera dels adobers, carreró dels
llauners, passatge dels estibadors, etc. Molts d’aquests noms encara
perduren avui dia en les nostres ciutats.
Els
gremis van aconseguir que es dictessin lleis que prohibien la
instal·lació d’un taller artesanal a la seva ciutat si l’amo no
pertanyia al gremi, aconseguint dominar tota la producció artesana que
es feia a les ciutats. Per poder ingressar-hi calia passar un examen i
demostrar capacitat per a realitzar una obra mestra. Amb el temps, els
gremis van esdevenir molt restrictius.