Artesans i gremis.

Com a conseqüència del renaixement de les ciutats, a partir del segle XII, el nombre de famílies especialitzades en la fabricació i venda d’algun producte, com ara vestits o objectes de metall i fusta, va augmentar. Els oficis artesanals eren molt diversos: teixidors, boters, bataners, forners, fusters, tintorers, sabaters, cistellers, terrissaires, etc.

Aquests artesans, elaboraven els seus productes a mà, amb poques eines i amb materials naturals, i posseïen el seu propi taller artesanal on es feia tot el procés de producció al costat de l’habitatge, i ells mateixos venien els seus productes al públic. Aquesta va ser la causa que la moneda tornés a utilitzar-se, ja que facilitava els intercanvis.

Cada ofici estava dividit en tres categories d’artesans: mestres, oficials i aprenents.

En general, la direcció del treball artesanal corresponia al pare, tot i que hi col·laborés tota la família. L’especialització en un sol producte feia possible que l’artesà assolís una gran habilitat. A aquests artesans els denominaven mestres, propietaris del taller, de les eines i les primeres matèries. El mestre era la persona que obtenia els beneficis i pèrdues del negoci.

Els mestres solien comptar amb l’ajuda d’oficials, treballadors experts del taller que vivien amb la família, com altres membres més, i cobraven un sou, i també amb el dels aprenents, adolescents sense sou que es formaven amb la intenció d’esdevenir oficials i solien viure a casa del mestre, que també els mantenia.

Els tallers artesanals es transmetien de pares a fills, i els artesans d’una mateixa especialitat solien concentrar-se en un mateix carrer o al mateix barri. Era habitual que els artesans que es dedicaven a una mateixa professió visquessin al mateix carrer, que acabava prenent el nom de l’ofici: carrer dels tintorers, ribera dels adobers, carreró dels llauners, passatge dels estibadors, etc. Molts d’aquests noms encara perduren avui dia en les nostres ciutats.

A les ciutats, a partir del segle XII, la vida urbana va organitzar-se corporativament. D’aquesta manera, els artesans, i en ocasions els comerciants, s’aplegaven tot formant gremis i confraries. Pagaven periòdicament una quota; i així, quan emmalaltien o morien, el gremi els ajudava, a ells o a les seves famílies, o es feia càrrec de l’enterrament o dels orfes. Cada gremi elaborava un estatut que havien de jurar tots els membres en què s’especificaven tant les normes de l’ofici com els drets i les obligacions dels associats.

El gremi també evitava la competència entre els artesans, ja que controlaven la producció, controlava severament el nombre de treballadors, establia els preus dels productes i també la seva qualitat. Els sistemes de fabricació estaven reglamentats acuradament. El gremi comprava conjuntament tota la matèria primera necessària i la repartia entre tots els artesans, per tal que cap d’ells no la pogués acaparar i en deixés sense a tots els altres.

Els gremis van aconseguir que es dictessin lleis que prohibien la instal·lació d’un taller artesanal a la seva ciutat si l’amo no pertanyia al gremi, aconseguint dominar tota la producció artesana que es feia a les ciutats. Per poder ingressar-hi calia passar un examen i demostrar capacitat per a realitzar una obra mestra. Amb el temps, els gremis van esdevenir molt restrictius.

Avançada l’edat mitjana, els gremis de ciutats tèxtils van entrar en conflicte amb els grans mercaders que cercaven majors beneficis proporcionant matèria primera a un gran nombre d’artesans no agremiats (generalment camperols de fora de la jurisdicció del gremi) que treballaven a un cost inferior, i després els propis mercaders comercialitzaven el producte elaborat. Aquesta situació era freqüent a ciutats del continent europeu i de la Corona d’Aragó.

Els gremis també tenien funcions religioses, com retre culte al sant o santa elegits com a patrons, i funcions fiscals ja que el pagament d’impostos es canalitzava mitjançant el gremi.